El tour del Pere Maria.

Una nova excursió amb l'institut, aquesta és diferent, podran assistir xiquets de tots els cursos y el mitjà de transport serà més ecològic, una bicicleta... però res, no podré assistir ja que la meua bici està trencada i té més de 10 anys, per molt que Africa insistisca no aniré. Al final la seua insistència va donar fruits, al parc de tràfic em deixaran una bici i podré anar, tindrem que recordar la època de fa prou anys quan anava de vacances al poble i l'únic mitjà de transport per anar d'un poblet a altre era una bicicleta.

A l'institut una miqueta avergonyit a causa dels "quatre tontos de la monty" em trobe amb la companya de travessies, Laia, ja que suposem que durem un ritme inferior i al vorer la bici que m'han deixat sense marxes i amb un timbret que segons després es trencaria ho confirme... camins pedregosos, costeres una mica empinades, uns frens desgastats... cada volta hi havia més dificultats i el moment de la caiguda era més pròxim. Comencem la zona del passeig costereta amunt, costereta abaix, un paisatge ideal, rodejat de verd amb la mar a escassos metres, la meua vista no alcança a vorer al grupet de davant ni al de darrere, pense que m'ha perdut i hauran parat a algun lloc que no he vist fins que veig cinc bicis tirades a terra i la gent esmorçant, és l'hora de menjar-me l'entrepà i recuperar energies... dresprés del descanset som pocs els interessats per anar a la mina amb el mestre de llatí, però una bona decisió ja que a més de vorer la mina hem pogut banyar-nos tranquilets i saltar des de les roques, no massa altes però intimidants, al mar salat i molt més clar del que estic acostumat sense xiquets menuts pixant ni guiris amb les panxes roges, per fi en cada salt des de les roques he pogut descarregar la adrenalina acumulada tots aquestos dies, els crits al saltar i dins l'aigua eixien de l'ànima. Ciclisme, senderisme i natació tot en una, hem acabat ben reventats i sense cap caiguda encara que pensàvem que no seriem capaços de finalitzar la cursa i encara puc sentir el dolor, però aquest dia m'ha ajudat a desconectar... la natura, l'esport... hui no he pensat en tu, ni en tu, i molt menys en les teues paraules ofensives, hui només he pensat en mi i com a molt en els companys que em rodejaven, encara que sé que demà et tornaré a vorer i tot seguirà igual, hui ha sigut un gran dia per a mi, un dia sense tu...

Espere que no t'enganyen els meus peus que sangren a per els talls amb les roques, les quatre ampolles de les mans per la bici, els meus ulls rojos aguantant les llàgrimes del escosor que provoca l'agiua oxigenada, el dolor del meu fogó cada volta que m'asente a causa del sillin, el monyo despentinat i la meua cara de cansanci extrem, encara que totes les parts del meu cos mostren dolor sense cap dubte podràs comprovar a la meua mirada la felicitat que he sentit al llarg de tot el dia... sense tu...