Encara que potser jo no al vostre, vosaltres estareu tots al meu record...

Fa molt vam començar una etapa a la nostra vida inoblidable... pràcticament sense consciencia ens vam vorer per primera vegada a preescolar, uns arribàvem plorant, altres seriosos, però sense saber a que anàvem allí poc a poc acabaríem desitjant que arribarà el dia següent per tornar a trobar-nos, amb el pas del temps eixe desig desapareix ja que a casa s'està més agust que a l'escola fent deures... però diuen que quan passes a l'institut tot canvia... els xiquets que es duen a matar als patis passaran a tirar-se a faltar en un institut, per sort jo no vaig sentir eixe sentiment... ja que excepte 2 o 3 personetes tots vam seguir junts al institut... una classe menudeta y pudorosa que ens mantenia junts i quina va ser la meua sorpresa que quan jo pensava que ja coneixia tot d'aquest grupet poquet a poquet vaig descobrir que no el coneixia tan bé com jo creia... desconeixia els seus sentiments y les seues passions... han sigut 14 llargs anys des de que en primer de preescolar vaig conèixer a aquesta gent que passaria tota aquesta etapa amb mi... sense oblidar-nos de les importants incorporacions que també han deixat marca...

Tal volta 2on de Bat és un curs tan especial perquè és l'últim... el curs que posa un punt i final a una etapa de la nostra vida, és quan reialment ens adonem de la gent que estem deixant arrere i ens encantaria seguir amb ells, que no els coneixem tant com pensem i volem seguir coneixent-los, que tot s'acabat i no hi ha volta enrere... l'última sopà... l'última festa... l'últim ball... un dia en que hi ha que no hi ha que beure massa, d'aquesta manera ens assegurem de que al dia següent recordarem tot i no oblidarem mai aquesta nit tan especial...

Després d'aquesta nit tot canvia... ara les insignificants coses que fèiem dia a dia es tornaran especials... un assaig, un comentari a tuenti, una entrada al blog, una conversa sobre el partit del barça per msn, un dissabte a la nit, unes pintes... poc a poc deixarà de ser tan freqüent i li donarem més importància a aquestes coses que abans fèiem tant sovint.

El nostre camí junts s'ha acabat, ara només queden aquestos moments que vindran i el record, i com que seria injust dir "visca la línia", ja que aquests moments els hem passat tots junts... he de dir: VISCA LA GENERACIÓ DEL 91 DEL PERE, d'aquesta manera també faig referència als que han quedat enrere, a les noves incorporacions i a la resta de classes que han compartit aquests moments i els han fet especials... gràcies a tots i sort en el vostre futur. Aquest col·leccionista de records ja ha guardat aquest a la seua col·lecció...



Som la cançó que mai s'acaba, som el combat contra l'oblit,
som la paraula silenciada, som la revolta en un sol crit.
Som l'espurna que encén la flama, som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada, som el poble per construir...
[...] Som llàgrimes en la mirada, som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada, som la història que no han escrit...
Som l'arbre enmig de la tempesta, som els estels que vam teixir,
som l'esperança i la tristesa, som el poble per construir...
I quan la nit ens ve a buscar... som tot un mon per estimar...
som una història per guanyar... tot un futur per començar...