Fa menys d'una setmana va tornar a passar, vaig haver de tornar a l'institut on tantes hores he passat, però res és com abans... ara no he d'acudir a totes les classes, només a dos... tinc la setmana plena d'hores lliures però poca gent amb qui compartir-les, ja no hi haurà més partits, ni més fuges de religió per a jugar al futbol, ni més dissenys de taules de ping-pong...
Tot ha canviat... els meus companys no són allà, la meua classe ha desaparegut... don Vicente Simal s'ha encarregat de què desaparega la linea... a partir d'ara podem dir que vam ser els últims linieros de l'institut, les nostres grades estan soterrades en terra, fins i tot l'aigua ha deixat de córrer per la font... és com si tota la alegria que guardava l'institut i la bellesa amb la que brillava el dia de les orles haguera desaparegut per complet. Poca cosa queda ja allà per a mi...
Pareix que aquell ja no és el meu lloc. La vida que fa ja anys li vam donar nosaltres al Pere María s'ha acabat, es hora de que noves generacions arriben i li tornen eixa vida que ha perdut, s'ha acabat allà la generació del 91, els últims linieros s'han dispersat...
Aquest serà un any dur...
Tants records,
tants somnis que ens han ofegat,
tanta il·lusió que vam crear,
tantes imatges al meu cap
i tanta gent que ens ha deixat,
tants somriures que han apagat,
tants sentiments que no han canviat,
tants carrers que ens han estimat,
tants iris de complicitat,
tantes ferides a les mans,
tantes hores que vam parlar,
tantes històries per contar,
tants carrers que vam fer gastar,
tantes places que vam plenar,
tantes fugides als camals,
tantes ferides a les mans
tantes cares i punys alçats,
tanta il·lusió al caminar...
tants somnis que ens han ofegat,
tanta il·lusió que vam crear,
tantes imatges al meu cap
i tanta gent que ens ha deixat,
tants somriures que han apagat,
tants sentiments que no han canviat,
tants carrers que ens han estimat,
tants iris de complicitat,
tantes ferides a les mans,
tantes hores que vam parlar,
tantes històries per contar,
tants carrers que vam fer gastar,
tantes places que vam plenar,
tantes fugides als camals,
tantes ferides a les mans
tantes cares i punys alçats,
tanta il·lusió al caminar...
Que m'emocione, Àngel!
ResponderEliminarL'altre dia vaig tornar a l'institut, i amb més sort que tu només anava de visita. La veritat és que vore tot allò com està...no queda res de pati, no queda res de les grades on hem compartit tants patis, no queda ni tan sols el gimnàs...és un poc trist. I a més, ja no hi ha linia. Doncs si, potser serem l'última generació de linieros, però ho som amb l'orgull ben alt, vam aconseguir el que vam voler, fins i tot resistir dins aquella immillorable aula que ens volien arrebatar (per un any que ens toca una aula bona...)Des de València també se vos trobarà a faltar, estic segura, són mooooolts anys tots juntets des de setembre fins a juny, i per molt que de vegades ens volíem matar, en el fons (i no tan fons) ens volem moltíssim.
Ànim, que això ho tens fet!
Hola Àngel:
ResponderEliminarPer una banda em sorpren el que comentes sobre la desaparició de la linia en Valencià i per altra banda m'indigna. Heus de saber que jo soc de la tercera promoció de la linia: des del curs 88/89 al 91/92. Foren quatre anys meravellosos en els que vaig començar a viure. No se si et servirà de consol, però per aquella època ja hi havia "personatges" que volien carregar-se la linia. Nosaltres vam lluitar per que continuara i ara es el moment de fer el mateix. Com a del.legat del COU L del 91/92 vos done tot el meu suport i el dels meus companys de promoció. D'alguna manera hem de fer que la linia torne. Una abraçada.
Pitt.